Avui en dia, si no tens un blog, sembla que no siguis ningú. En aquest cas, no es per seguir la moda, sinó que trobo que es una eina magnifica para compartir pensaments e idees. A gaire be tots ens agrada mantenir la privacitat, però al mateix temps també tenim el desig de mostrar-nos tal com som (o ens agradaria ser). La xarxa ens permet presentar-nos al mon amb aquesta desinhibició que dona la distancia entre un teclat que escriu i una pantalla que es llegida a molts quilòmetres.
Bé, una vegada que tinc l'excusa, ara cal trobar un contingut que pagui la pena de d'omplir una part infinitessimal de caràcters i sentiments allò que diuen ara el "núvol" Normalment, la gent escriu a partir de les experiències que ha viscut. No sembla un enfoc dolent ni tampoc trobo la raó per no fer-ho. així que no seré gens original. Ara bé, si que ho limitaré a una part molt específica de la meva vida. concretament a la meva relació amb les noves tecnologies.
Cal dir que a la meva vida professional em dedico a les tecnologies de l'informació. Fa molts anys amb un perfil molt tècnic i ara més aviat de gestió. Podria semblar que jugo amb avantatge, però ja es veurà que en certs temes tinc tanta fractura digital com el que més.
Amb tot, la fractura mes grossa que tinc es la lingüística. Demano disculpes per la meva sintaxi i en nom de Bill Gates per la seva ortografia. A la meva edat i educació rebuda, es un handicap expressar-me per escrit en català, però també tinc el ferm convenciment de que ha de ser la primera opció per parlar i escriure. Sigueu benvolents amb mi, que prometo aprendre i millorar dia a dia.
Tot va començar per l'ordre.
Lo primer que he de dir, es que soc el paradigma del desordre. Tot ho confiava a la meva memòria: cites, telèfons, encàrrecs, etc.., i més o menys m'anava sortint amb dignitat. Quan veia companys de feina que acudien a les reunions amb un bloc i anotaven tot lo pendent, jo pensava: pobrets, no tenen prou memòria per enrecordar-se de tot.
El súmmum era quan un es presentava amb una Palm i tot cofoi escrivia amb un punter a la pantalla tàctil uns gargots que la màquina interpretava (no sempre a la primera) com lletres i números. Si la màquina s'obstinava a interpretar un 5 com una S, deien que no estava prou ensinistrada. Desprès, col·locava l'aparell en una base i tras varies operatives, sincronitzava l'agenda i les notes amb l'Outlock. Amb l'agenda de paper es feia deu vegades més ràpid, però no molava tant.
Els propietaris de Palm eren esclaus de un sistema propietari, sona a acudit redundat, però era així. El sistema operatiu i el software, perdó, programari, eren exclusius per cada model de Palm. No es que fos dolent, però en un micromón en que la majoria d'usuaris eren hackers en potència, això no agradava gaire. Simplement es van avançar als temps d'Apple, tard o d'hora això passaria factura a la marca. Com podeu imaginar, no vaig comprar una Palm.
Per contra, la meva dona, si que va caure. He d'aclarir dues coses, ella es tremendament ordenada i la Palm, de les ultimes generacions, disposava de una certa conectivitat que entre altres utilitats, permetia fer-la servir com GPS. Aquí si que em va convèncer. Prometo dedicar més endavant una entrada al mon GPS.
El cas es que els anys anaven caient i la feina anava canviant, es passava de poques i llargues a moltes i curtes. començava a tenir més de un problema de coordinació. Al final, vaig caure i acudia a totes les reunions amb paperets i blocs. Si a això afegíem l'intensa vida social dels fills, ja costava trobar una hora lliure a un mes vista. Veient com els companys de feina i la meva dona s'organitzaven, no "vaig tenir" mes remei que passar-me al bàndol PDA.
L'ocasió es va presentar en forma de HTC Cruise de segona mà de un company que s'havia actualitzat a un Iphone. L'aparell estava en perfecte estat, feia servir Windows Mobile i permetia incorporar un ampli ventall d'aplicacions "lliures" (es a dir, piratejades o gratuïtes). Com es va poder instal·lar el Software de GPS i la sincronització de agendes i contactes, cada vegada l'hi anava trobant mes utilitat al trasto. No hem d'oblidar que també tenia el solitari i un joc de pilotetes, que eren ideals per matar hores d'espera i transport. A més, incorporava una targeta SIM que permetia el seu us com a telèfon. L'ideal: tenir-ho tot en un sol dispositiu.
La complicació va venir quan vaig veure que un bon complement per la PDA era l'accés a dades 3G, contractatant una tarifa plana. Vaig veure que es podia fer servir de forma autònoma i a més es convertia en un modem router que connectava un portàtil a Internet. (I ja podia consultar el correu i navegar a l'AVE!). En aquest moment, la PDA va actualitzar la classificació a "andròmina necessària e imprescindible).
Quan al cap d'un temps la HTC va començar a tenir un comportament "estrany", es a dir, que tenia problemes variats i de forma aleatòria, vaig veure que està arribant el moment de l'obsolescència programada. De cop i volta t'entra una angoixa que no es cura fins que no arriba una nova joguina (necessària e imprescindible). En el meu cas va ser un Iphone, fet que, per si mateix, te prou suc per omplir varies entrades d'aquest blog.
Nota, avui ens ha deixat en Steve Jobs, descansi en pau.
